Una vista panoràmica del fins ara turístic poble d' Orta amb un fort impacte visual causat pels molins dels Pesells.Fotomuntatge tret de www.plataformaterraalta.com/Noticia del www.diaridetarragona.com/
Es presenta a Horta una llista que s'oposa a la massificació eòlica
Alternativa per Horta és el nom de la llista independent que finalment ha decidit presentar-se a les properes eleccions a Horta de Sant Joan. Entre els seus simpatitzants hi ha diferents membres de la Plataforma de la Terra Alta i entre els seus objectius, lluitar per una implantació racional de l'energia eòlica al municipi.-->pEr A. CARALT acaralt@diaridetarragonaDesprés de rebutjar els oferiments de diversos partits polítics, els fundadors d'Alternativa per Horta s'han erigit en agrupació d'electors per poder-se presentar a les eleccions municipals. D'aquesta manera mantenen una independència total a l'hora de defensar el seu ideari, on destaca la seva oposició a la proliferació de parcs eòlics a la Terra Alta, en la mateixa línia que l'expressada per la Plataforma en Defensa de la Terra Alta.De fet, la nova llista electoral s'ha adherit al manifest de la Plataforma que sol·licita una aturada de tots els projectes sobre la taula a la comarca abans de replantejar amb diàleg i debat una implantació «racional» de l'energia eòlica. Pel que fa al projecte de construcció del parc eòlic dels Pesells, al terme d'Horta, el membre de la nova candidatura, Xavi Fortunyo, explica que en cas de governar no donarien el seu vistiplau al projecte si les raons econòmiques fossin les úniques, «caldria parlar amb tots els sectors, entre els quals hi ha el turisme, oferir tota la informació, escoltar i decidir», apuntava ahir.El portaveu de la llista electoral és membre, alhora, de la Plataforma de la Terra Alta. Amb tot, Fortunyo vol aclarir que la polèmica eòlica no és l'únic argument d'Alternativa per Horta.En les properes setmanes presentaran la llista i el programa electoral, on destacaran les polítiques ambientals, socials o de millora d'infraestructures. L'agrupació, amb un gran participació femenina, espera obtenir representació amb l'ànim d'intervenir directament en els afers de la vida municipal.A banda dels independents, a Horta es presenta una llista de CiU, actualment a l'equip de govern, i una llista del PSC.
Horta «mon amour»
En aquest poble de la Terra Alta, la història se sent pels carrers i en l'aire.XAVIER GARCIA.
No parlo de l'Horta de Barcelona ni de la de València, sinó de la de Sant Joan, a la Terra Alta, aquesta Horta romana, ibèrica, ilercavona, musulmana, templera, hospitalera, més o menys carlina, totalment picassiana, també republicana, forçosament franquista i, després en democràcia, moderadament dretana segons les diverses modalitats a la carta d'aquest menú polític. En aquest poble, la història se sent pels carrers i en l'aire, aquest cerç inclement que baixa de les boscúries de Terol i del Matarranya català i que neteja l'ample cel que els Ports senyoregen. Deu fer trenta anys, quan vaig començar a caure sobre aquesta extremitat geogràfica del país, de seguida m'hi vaig trobar bé, després d'haver conegut les humitats fluvials de l'Ebre. Ara, al cap dels anys, m'hi sóc instal·lat, com cavaller enamorat de la dama amb qui visc.
Jo havia conegut alguns notables exemplars humans d'aquest poble –Salvador Carbó, l'home de la història; Joaquim Ferràs, lo farmacèutic; Joan Navarro, tots ells i d'altres dedicats des d'aleshores a fundar un centre que recordés l'estada de Picasso–, però em faltava conèixer el conjunt de la nòmina local, aquesta humanitat –jubilada, en actiu o en formació– que feineja, puja i baixa pels carrers o fa tertúlia als cafès, i que amb tota la simpatia del món et diuen «bon dia» encara que pedregui i que a l'endemà farà bo, per més pluja que falti. Tot aquest món de pedra i persones damunt d'aquest turonet arriba fàcilment al cor predisposat. L'espai, el temps i el silenci conformen una ànima natural i humana que impregna tots els moments del dia, que aquí s'allarguen i passen amb la mateixa suavitat dels núvols. M'agrada passejar per aquests carrerons entre les nobles pedres, siguin de grans famílies o de les humils pagesies d'aquest secà d'olivera i d'ametller. La plaça de missa, per exemple, amb les seves arcades romanicogòtiques, que lliguen l'Ajuntament, l'església, l'hostal del Trompet, on posà Picasso, i algunes cases senyorials, és un prodigi d'espai pobletà. A la vora hi ha Ca Pessetes, lloc de tertúlia; més avall, l'ecomuseu, aquesta enciclopèdia de la realitat natural i cultural, obra obsessiva del meu gran amic Carbó; més avall encara, a l'antic hospital, el centre Picasso, que aquest any en farà quinze que fou inaugurat, obra d'aquests homenots d'Horta, que recorda el que aquí creà Picasso fa cent anys, al costat del seu amic Manuel Pallarés, fill d'Horta. Els records de Palau Fabre i de Perucho formen tot un món al voltant de Pablo, que aquí se sentí feliç i que aquí va aprendre el que la bohèmia urbana no li va poder ensenyar mai. Quan em vaga, baixo pel carrer dedicat al Medi Natural, nom molt apropiat, ja que es pot veure l'altre gran tòtem –junt amb les roques de Benet– del conjunt muntanyós d'Horta: la cònica muntanya de Santa Bàrbara, amb el convent de Sant Salvador, que també inspirà Picasso, i les carenes que segueixen cap a Gandesa i Corbera, Cavalls i Pàndols, de tan trist record col·lectiu. Un cop ben menjat de pedra i d'història, m'arribo al bar Grau, al centre del poble, on cap a quarts de dues i, com monjos al claustre, va entrant la comitiva que jugarà glorioses partides a la manilla o al guinyot, tots encapçalats per la ventruda figura de Josep Subirats, dit Zepo. Al seu voltant es forma una petita rotllana que fuma la caliquenya o el que troba: Batiste, lo canyisser; Timo, que fuma les seves soledats; Jordi, que fuma la seva i la dels altres («Tens un cigarro?»), Nelo, que encara esporga algun «ametler» i tot un seguit de cares que, amb els ulls, et pregunten qui ets. A vegades acompanya aquest concili juganer alguna autoritat municipal que no vol deixar passar el fet d'estar al costat del poble en el seu estat més visceral, és a dir, entre el monòton pas dels dies i la sorpresa de veure algun foraster.
Pel que veig, la gent d'Horta sol ser matinera, vull dir que tot ho fan «pronte». La qüestió dels àpats, per exemple, i així ho pregunten si et veuen sovint, que és el més normal en una comunitat que just arriba als mil dos-cents, i que no seria enraonat que fes una crescuda a l'estil de Benidorm. A les set del matí, si et troben camí de l'autobús, ja s'interessen per la primera menjada: «Ja has morzat»?. A la una del migdia: «Ja has dinat?» i a les vuit del vespre: «Ja has sopat?» Quan, invariablement, dic que no a les successives demandes, se sorprenen una mica que els de capital siguem tan poc matiners en matèria alimentària, però, també invariablement, l'endemà pregunten el mateix. Beneïda gent dels Pirineus del Sud!
No parlo de l'Horta de Barcelona ni de la de València, sinó de la de Sant Joan, a la Terra Alta, aquesta Horta romana, ibèrica, ilercavona, musulmana, templera, hospitalera, més o menys carlina, totalment picassiana, també republicana, forçosament franquista i, després en democràcia, moderadament dretana segons les diverses modalitats a la carta d'aquest menú polític. En aquest poble, la història se sent pels carrers i en l'aire, aquest cerç inclement que baixa de les boscúries de Terol i del Matarranya català i que neteja l'ample cel que els Ports senyoregen. Deu fer trenta anys, quan vaig començar a caure sobre aquesta extremitat geogràfica del país, de seguida m'hi vaig trobar bé, després d'haver conegut les humitats fluvials de l'Ebre. Ara, al cap dels anys, m'hi sóc instal·lat, com cavaller enamorat de la dama amb qui visc.
Jo havia conegut alguns notables exemplars humans d'aquest poble –Salvador Carbó, l'home de la història; Joaquim Ferràs, lo farmacèutic; Joan Navarro, tots ells i d'altres dedicats des d'aleshores a fundar un centre que recordés l'estada de Picasso–, però em faltava conèixer el conjunt de la nòmina local, aquesta humanitat –jubilada, en actiu o en formació– que feineja, puja i baixa pels carrers o fa tertúlia als cafès, i que amb tota la simpatia del món et diuen «bon dia» encara que pedregui i que a l'endemà farà bo, per més pluja que falti. Tot aquest món de pedra i persones damunt d'aquest turonet arriba fàcilment al cor predisposat. L'espai, el temps i el silenci conformen una ànima natural i humana que impregna tots els moments del dia, que aquí s'allarguen i passen amb la mateixa suavitat dels núvols. M'agrada passejar per aquests carrerons entre les nobles pedres, siguin de grans famílies o de les humils pagesies d'aquest secà d'olivera i d'ametller. La plaça de missa, per exemple, amb les seves arcades romanicogòtiques, que lliguen l'Ajuntament, l'església, l'hostal del Trompet, on posà Picasso, i algunes cases senyorials, és un prodigi d'espai pobletà. A la vora hi ha Ca Pessetes, lloc de tertúlia; més avall, l'ecomuseu, aquesta enciclopèdia de la realitat natural i cultural, obra obsessiva del meu gran amic Carbó; més avall encara, a l'antic hospital, el centre Picasso, que aquest any en farà quinze que fou inaugurat, obra d'aquests homenots d'Horta, que recorda el que aquí creà Picasso fa cent anys, al costat del seu amic Manuel Pallarés, fill d'Horta. Els records de Palau Fabre i de Perucho formen tot un món al voltant de Pablo, que aquí se sentí feliç i que aquí va aprendre el que la bohèmia urbana no li va poder ensenyar mai. Quan em vaga, baixo pel carrer dedicat al Medi Natural, nom molt apropiat, ja que es pot veure l'altre gran tòtem –junt amb les roques de Benet– del conjunt muntanyós d'Horta: la cònica muntanya de Santa Bàrbara, amb el convent de Sant Salvador, que també inspirà Picasso, i les carenes que segueixen cap a Gandesa i Corbera, Cavalls i Pàndols, de tan trist record col·lectiu. Un cop ben menjat de pedra i d'història, m'arribo al bar Grau, al centre del poble, on cap a quarts de dues i, com monjos al claustre, va entrant la comitiva que jugarà glorioses partides a la manilla o al guinyot, tots encapçalats per la ventruda figura de Josep Subirats, dit Zepo. Al seu voltant es forma una petita rotllana que fuma la caliquenya o el que troba: Batiste, lo canyisser; Timo, que fuma les seves soledats; Jordi, que fuma la seva i la dels altres («Tens un cigarro?»), Nelo, que encara esporga algun «ametler» i tot un seguit de cares que, amb els ulls, et pregunten qui ets. A vegades acompanya aquest concili juganer alguna autoritat municipal que no vol deixar passar el fet d'estar al costat del poble en el seu estat més visceral, és a dir, entre el monòton pas dels dies i la sorpresa de veure algun foraster.
Pel que veig, la gent d'Horta sol ser matinera, vull dir que tot ho fan «pronte». La qüestió dels àpats, per exemple, i així ho pregunten si et veuen sovint, que és el més normal en una comunitat que just arriba als mil dos-cents, i que no seria enraonat que fes una crescuda a l'estil de Benidorm. A les set del matí, si et troben camí de l'autobús, ja s'interessen per la primera menjada: «Ja has morzat»?. A la una del migdia: «Ja has dinat?» i a les vuit del vespre: «Ja has sopat?» Quan, invariablement, dic que no a les successives demandes, se sorprenen una mica que els de capital siguem tan poc matiners en matèria alimentària, però, també invariablement, l'endemà pregunten el mateix. Beneïda gent dels Pirineus del Sud!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada