dilluns, 13 d’octubre de 2008

DEFINIR UN PAISATGE

Vull dedicar esta poesia d' Angi a tota la gent de Prat de Comte que s' estima lo seu poble i també lo paisatge que l' acull.
Los Ports des de La Faixa.

TERRA ALTA, TERRA DIGNA
Verda del verd de vinya
que la terra roja acull.
Alè de garbinada,
bressa la branca i el fruit.
___
Despullada i altiva,
quan entra el fred i el dia
s’esmuny.
___
En temps de pluja:
mudada de flor d’ametla,
vestida de sol i de llum.
Davantalet de núvols,
botons de cirera als punys.
___
Ofrena de silenci, de vida.
Pau retrobada a la pedra.
Festa del blau cel pur.
___
Bes de mel a la roca
que aguaita incerta el futur.
___
Cruix una porta antiga,
qui pica?
No em robeu ma pobresa
que de diner no en vull.
___
Angi, 2006
L' Agulla des de Les Tormeres.
Foto Alego

2 comentaris:

Anònim ha dit...

que el paisatge defineix a la seva gent, no és cosa ara de descobrir; fa anys i panys que gent amb el do de la paraula ho diu.
el que no està malament és recordar-nos que, de tant en tant, ens debem una mica a allò que ens envolta; si haguéssim nascut a l'amazònia no seríem com som ni amb les percepcions que tenim, i haver nascut en aquestes terres aixutes (no seques, com dien molts) també ens modela d'una manera específica, al igual que ho fa la història que han passat.
som una mica el que pensem, però també el que veiem (o volem veure)

Bruixadesol ha dit...

Bones imatges per il·lustrar el poema. D'acord amb el comentari anònim: som el que vivim, el que pensem, el que veiem, el que mengem, el que respirem... Jo, si puc triar, vull viure en harmonia amb els altres i amb dignitat, vull pensar que un altre món és possible, veure entorns naturals cuidats i bonics, vull menjar bé, vull aire net per respirar. Si em deixen triar, és clar. Que si altres trien per mi ho puc arribar acceptar, el que no puc és callar.